Jugava amb mi

Jugava amb el vent i amb les olors. Observava, tant bé com podia, els colors del cel. S'estirava allà on el sol escalfava més el terra i no es movia durant hores. Seia sobre l'herba i mirava sense pressa els núvols, canviant de formes i tons a mesura que transcorria el capvespre. Caminava i res no l'aturava, ni tan sols el dolor dels seus ossos. Ja no corria com abans, però l'esperit inquiet mai va desaparèixer. Quan passejava amb mi, respirava ràpidament, seguint tots els meus passos i alhora guiant-los. Observava cadascun dels meus moviments, disposada a fer qualsevol cosa per mi. Em coneixia tant bé...
Mai va dir ni una paraula. I no li va caldre en cap moment. L'entenia sempre. I m'acaronava, i l'acaronava. I em mirava, i la feia enfadar. I després feiem les paus per tornar a jugar i passejar plegades. Encara que no sempre ens necessitavem. Potser ella sí que em necessitava, però jo no me n'adonava. La pressa, el temps, les coses a fer. En el seu món no existia res d'això, i jo no ho sabia perquè no m'ho va explicar mai. I jo no me n'adonava.
Jugava amb el vent i amb les olors. Observava, tant bé com podia, els colors del cel. De vegades no podia fer res més, ella; la seva soledat era una enemiga de pedra. I jo, lluitava contra la seva soledat. Però, quan vaig deixar de lluitar-hi? Ja ni me'n recordo. I ella seguia allà, silenciosa, sense dir ni piu. Com sempre.

Ara ja no juga amb el vent ni amb les olors. Ja no observa, tant bé com pot, els colors del cel. Ara jo passejo sola pel carrer. I m'ho mereixo, per no haver lluitat sempre per ella. Ara ja no té malsons quan dorm, però ara ja no guia els meus passos.
Ara ja no existeix. Només és dins els records inesborrables dels qui l'estimen.

Torna.